Últimament estic molt ficada a cuinar. A casa la responsable de la cuina era la meva àvia, que es caracteritzava per cuinar amb la màxima simplicitat possible. No era gens amant d’afegir condiments al menjar, com a màxim una mica de safrà a la paella valenciana, o una fulleta de llorer en alguns plats. Això sí, l’all era part important de la seva cuina i en canvi la ceba només la posava al sofregit.
La meva mare va heretar de la meva àvia aquesta simplicitat. Cuinava i cuina sense amoïnar-se gaire de les combinacions i li surten uns plats boníssims. Tampoc és amant de condiments, tot i que per a ella la ceba sí que és important i, sobretot, el pebre vermell.
A la meva mare, però, no li ha agradat mai de cuinar, prefereix preparar tots els ingredients i deixar la feina de combinar-los, condimentar-los i cuinar-los als altres. Per a la cuina de cada dia ja ho feia ella, però per a les grans ocasions delegava en el meu pare, que estava encantadíssim. A ell li encantava cuinar, però era de fer una cuina més elaborada, fent invencions diverses. Era l’encarregat in secula seculorum de fer els macarrons i la paella, els fideus a la cassola, etc. A l’estiu feia un pastís de patata per llepar-se els dits, i els grans àpats familiars eren promoguts, organitzats i duts fins a les seves últimes conseqüències per ell. Els panellets també eren cosa seva, però en general els dolços no eren el seu fort i les vegades que havia volgut fer un pastís la sort havia sigut diversa.
El meu germà gran va sortir al meu pare i mentre ha estat vivint amb nosaltres, després de la mort del meu pare, ha estat l’amo indiscutible de la cuina. I la meva mare contenta com unes pasqües que li estalviessin la feina de ficar-se el davantal.
Mentre la cuina de cals pares anava passant d’unes mans a unes altres, a ca la meva àvia, que és on jo vaig viure des que va morir el meu avi fins que va morir la meva àvia, la cuina era compartida. Entre setmana cuinava la meva àvia. Els caps de setmana una servidora prenia el domini de la cuina i m’encarregava de fer els macarrons. Ja era una tradició instaurada: a ca l’àvia els macarrons eren els meus.
Jo com a cuinera sóc una mica híbrida, hauria d’haver heretat la simplicitat de la meva àvia i la meva mare, però en canvi, sóc una fanàtica dels condiments, herbetes, vinets i cuinetes especials. Reconec, però, que sovint enyoro la cuina de la meva àvia... aquella paella que no tenia ceba ni per equivocació... amb el conill com a amo indiscutible... poc tomàquet (perdó, poca tomata)... un bri de safrà... bajocons que no faltin... coi un dia d’aquests la faré.
